ANUNCIS: Posa-te’l, home!

Emeplayers

“En veures a les pantelletes dels seus mplayers encetaven una conversa que els estava vedada fins llavors. Nova tecnica”

Aquesta és una nota que tinc guardada al telèfon, on escric aquestes xorradetes que després pujo a la xarxa, al bloc o a les cartes al director dels diaris. Fa dies que miro de recordar a què venia aquesta semi-reflexió incompleta. Ni idea. Així que he creat una teoría. 

És el començament d’una història de ciència-ficció però plena de sentiments i vivències on el personal ja no és capaç de comunicar-se directament però l’aparició de uns dispositius anomenats emeplayers els permet no només de gaudir d’experiències multimedia inspiradores sinò de connectar automàticament amb aquelles persones de l’entorn que han programat als petits aparells la seva disponibilitat per trabar contacte amb altres humans tot i l’estrès emocional que aixó pot comportar per així establir una mena de xat vivencial on sense limitacions es comparteixen fins a les més profundes esperances i opinions encara que això els exposi nus a la vista dels demés donada la voluntarietat de la seva actuació que permet així allò que fins ara els estava vedat el contacte amb altres essers humans.

 A més de servir per ofegar-te si ho llegeixes tot seguit, aquesta explicació li dona molt de sentit a la meva vida, permet que no hagi de fer res més i a més em porta bonics records de quan en Camilo i jo explicàvem el conte d’en Johnny Choporvo a la ciutat de les Cupules Biocinètiques al programilla aquell de Radio Venus, que en el fons se semblava una mica.

 De tota manera, pensant una miqueta més he pensat que puc dir, arreclant-lo una mica, que és un micro-relat i publicar-lo com a tal. Això li donaria molta talla literària i potser em projectaria fins a arribar a ser contertuli d’algun programa de ràdio avorrit. No? Podría ser:

 “En veure’s a les pantelletes dels seus emeplayers encetaven una conversa que els estava vedada fins llavors”

Episodi 8 (o 6.3?)

He decidit que no es possible que in tio mascle com jo quedi retratat com si fos un covardica qualsevol nomes perquè un túnel fosc i amenaçador es va interposar en el meu camí. De fet he perdut una magnifica oportunitat aquesta setmana, quan vaig fer de cicerone de dos companys de Barcelona, en Toni i en Francesc. Els vaig dir per anar al cine un cop acabéssim la feina a l’oficina. El que no em vaig atrevir a dir-los es que anéssim a Fuencarral, a fer la travessa dels gitanos em va semblar massa estrambòtic. Però hagués estat interessant que altres compartissin la meva experiència i a veure si tenien nassos o realment era superior a les forces dels mortals. De moment ens quedarem amb el dubte.

Al final els he proposat d’anar a veure una peli a La Vaguada, aquell centre comercial que diuen que va esser el primer de les Espanyes. El va dissenyar l’amic Manrique, el de Lanzarote (de Canàries, no de la taula rodona). Així vam acabar, veient “que els passa als homes” una peli que sorprenentment parla de dones tota l’estona. La veritat es que com que érem tres tristos tigres perduts a la selva central, la cosa va anar be. Ens varem fotre de les noies de la peli, de les del centre comercial, de les nostres pròpies i sobretot, sobretot, dels Madrilenys.

Desprès Yokomo i taxi cap a l’hotel. Crec que des d’ara apreciaran millor l’esforç que representa per a mi el temps que passo aquí, tot i que corro el risc que el Francesc es raji d’anar a Vitòria. Espero que, coneixent-lo, pensi que ell s’ho muntarà millor que jo. No en tinc cap dubte.

Les preguntes de la Religió d’aquí. Pregunta numero 1

Déu pot tenir Alzheimer?

El conegut “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza” és al Gènesi 1,26, vol dir ben be al començament del llibre. Detallets: “varón y hembra los creó”; “procread y multiplicaos”; “poblad la tierra y sometedla”. Finalment “Y vió Dios que todo cuanto habia hecho era bueno. Y hubo tarde y hubo mañana: día sexto (Gen 1,31).

Al setè dia descansà i tal.

Però llavors, després del merescut repòs després de tant crear, arriba el segon llibre – segones parts mai foren bones…- i al Gènesi 2,7 diu: “…formó al hombre del polvo de la tierra e inspiró en su rostro un aliento de vida y vino a ser el hombre de alma viviente”. I després “Y de la costilla que el señor Dios había tomado de Adán formó a la mujer…”. Coi, només li ha faltar tornar a induir-los a cardar com conills, com va fer el dia sisè. No sabem segur quin dia és aquest, però com a mínim el vuitè, es clar.

Un Deu omniscient pot tenir Alzheimer, fes-se la pixa un lio o senzillament despistar-se en dictar l’Antic Testament (que no és qualsevol cosa)?

MUSICA – Led Zeppelin

Avui he pensat que no és necessari que les recomanacions siguin sempre de coses macronoves que us deixin en estat catatònic bocabadats i babejant pel plus de modernor que afegeixi a les vostres simples vides.

Aquesta és una recomanació molt senzilleta, basada en la pregunta quina cançó et portaries a una illa deserta? Te nassos la pregunta. Hi haurà un tsunami com el de 2012 i em posaré a buscar el vell walkman de quan era jove. Ja!

Però la resposta, després de 37 anys d’escoltar música amb molt d’interés, des de Tony Ronald, Suzi Quatro, Deep Purple i Pink Floyd – els meus inestables començaments – fins ara amb Manu Chao, Albinoni, Rem o Sopa de Cabra – el meu inestable present – crec que per a un estable final escolliria el Dazed and Confused de Led Zeppelin en la versió en directe del disc “The Song Remains the Same”.

Apa, a veure si us agrada. Potser estic malalt…

Episodi 7

Avui, per variar, toca vol a Madrid. Com a súbdit submís d’Aena vaig a la maquineta de la facturació automàtica. Amb excitació gairebé sexual introdueixo la meva Iberia plus en la ranureta i de seguida la maquineta em diu treu-la, treu-la! De sobte m’adono que mentre jo introduïa el meu apèndix aeroportuari a la maquineta amoral, la meva presa ha volat. Vull dir l’avió de les 6.45. Ara marxo a les 7.10. Sorpresa! Ja vaig justet. Millor, petitdejunare una pasta i un cafè amb llet amb un suc de taronja com a premi inesperat. La caixera no sap que això es un menú estàndard i vol cobrar de mes. La informo de com funciona la seva empresa i amb escepticisme però amb educació ho verifica i, evidentment, tinc raó. El croissant es extraordinari, estratosfèric, extraterrestre,ex-tra-bo. Vaig cap a l’embarcament, supero la humiliació del control de seguretat – calces avall! – i arribo a la porta d’embarcament. Quan passa mitja hora de l’hora de embarcar, arroba la Peggy que ens ha toca avui. No sembla preocupada. Un quart desprès comencem a embarcar i la seva ajudant, una mena de reproducció aproximada de Patti Smith, arriba a empènyer a un de davant meu per no espavila prou. El meu carnet ni se’l mira, te massa pressa com per perseguir talibans canosos i grassonets per l’aeroport. Al meu costat, l’únic paio trempat que no fa cua per passar el control amb la seva Iberia plus, en canvi, es immediatament interceptat perquè s’identifiqui. Si arriba a dubtar un segon l’estomaquen. Entro. No hi ha Periodico en català, com sempre, i l’agafo en castella. Un altre castellanolector per a l’Ojd. Com que tots els segurates portaven diari he pensat que potser ells han consumit els periòdics en català. T’imagines? Estic idiota. Veig que en marxar no se’ls emporten, el tiren a la paperera, com Deu mana. Es a dir que el volen per la feina, no per casa. He pensat que hauria de ser al reves, però es que estic idiota, efectivament.

Les preguntes de la Religió d’aquí. Pregunta numero 0 (pregunta pilot)

Perquè els capellans estan en contra dels matrimonis homosexuals si criden en contra de la promiscuïtat, de les relacions esporàdiques, dels fornicadors, del divorci i a favor de les relacions per a tota la vida, hasta que la muerte os separe, de la família nuclear – ara que els gais poden també adoptar criatures! – del sotmetiment a la parella abans que la ruptura si cal…?

Potser perquè el nombre de desercions s’incrementaria encara més?

Testimoni de l’obra de l’home

Avui he estat testimoni d’un fet que m’ha impactat, tot i que suposo que no té res d’estrany ni sorprenent. Tot entrant al Mercadona de Girona Sud m’he creuat amb un nen d’uns quatre anys, molt petitó, prim, ben vestit, prou moreno i de cabell arrissat, aparentment magrebí o gitano, que portava a braços uns iogurts i altres queviures com qui porta un feix de llenya en un conte de la Heidi. He pensat que potser s’havia despistat i havia sortit per on no era i l’he seguit encuriosit, a veure si es que els seus pares eren fora o si realment era un mini lladregot dels que protagonitzaven les novel•les de Dickens.

Llavors el pare, en un castellà maldestre, surt de la botiga i el fa tornar a dins “que la mama està a la cua”. El que m’ha fet adonar-me del que realment estava passant ha estat veure que les paraules del pare – també molt ben vestit, edat mitjana, sobre els 40, també moreno i amb bigoti de Guardia Civil – no estaven adreçades al nen, que gairebé no l’entén, sinó a mi. El noi, sorprès, gira cua i torna a entrar a la botiga pel mateix forat pel qual ha sortit – un passadís d’entrada en que el caixer està d’esquenes – i el pare l’atura al costat dels xiclets annexes a la caixa. Ja picadet, em quedo contemplant l’escena. L’home s’impacienta, agafa el nen i tiren cap a dins el súper. Llavors ho deixo córrer i vaig cap a on era la Dolors, al peix fent cua. Però la mala sort del lladre és que en donar la volta, passa per la parada del peix, de manera que interpreta que jo he rodejat la botiga en sentit contrari per interceptar-lo. Així que s’ha detingut, fent veure que esperava pel peix. Així hem jugat una mica a l’observatori de la natura, jo apalancat en el lloc de guaita i l’animal observat inmòvil, amb el pressentiment de la meva vigilància. Tot molt “nuestro amigo Félix”. Finalment passo quan la Dolors marxa cap a la caixa. En arribar, em fa anar a tornar un pot de no-se-que per a les canonades. La meva absència provoca cert nerviosisme en els espècimens observats, però un cop torno el cadell avisa el progenitor amb cops de colze de la meva tornada.

Finalment he marxat, decebut per l’experiència, indignat amb l’home del bigotet i avergonyit per no saber gaire be què ha de fer un en un cas així per ajudar de veritat.

Després teories diverses, son víctimes, son malvats, son pobres, son lladres, hi ha crisi, gasten en altres coses, anaven ben vestits, era per dissimular… Jo no sé si eren realment víctimes o botxins, el que se es que si als meus fills els hi manqués quelcom, ningú m’impediria obtenir-ho de la forma que fos, i si s’ha de robar, es roba. El que no aconsegueixo empassar-me tot i que han passat ja moltes hores és que per a això utilitzis al nen. No crec que un nen que es dedica a robar amb el seu pare i que, vist el global dels aconteixements, n’és plenament conscient del que està fent, tingui cap oportunitat d’arribar a poder escollir qui vol ser ni a quin futur vol optar. Així que víctima, com a mínim una sí que n’hi havia.

Contra la prohibició de les Curses de Braus

Ferreres sempre clarivident

Ara que ha passat la furor mediàtica sobre el tema, voldria fer un aclariment en nom de molts catalans anònims com ara jo. A Catalunya ningú està a favor de prohibir o il•legalitzar les curses de braus. Si fos així, com en qualsevol altre delicte, els toreros, criadors, promotors, etc. que organitzessin o participessin en curses de braus més enllà de les nostres fronteres virtuals podrien ser perseguits en visitar les nostres contrades, o podríem demanar la seva extradició als països veïns. Es tracta només de que no podem admetre que s’autoritzi per part de l’administració pertinent la celebració d’espectacles públics basats en la tortura d’animals. Exactament igual que si volguessis convertir en negoci lúdic qualsevol altre forma de maltractament d’essers vius. La resta d’argumentacions a favor o en contra son respectables, però la majoria creiem que de rang inferior, per imperatiu categòric.

Salud, Dinero y Amor

Aquest és un adagi vell, popularitzat per aquesta cançoneta enganxosa del l’argentí Rodolfo Sciammarella del segle passat, popularitzada per Los Stops. És un bon desig pels catalanets i catalanetes per aquest nou any. Bé, i per la resta també. Però recomanable sobretot pels espanyols, que els hi fa més falta que a molts d’altres.

Salut, calers i amor. Te collons. En aquests dies de referèndums, tribunals i properes autonòmiques, un cop més Espanya sencera posa l’ull sobre Catalunya. Un cop mes els catalans tal, els catalans qual. No ho recordava tant feixuc des de l’època del Faraó AznarComeOn (to the war, es clar) i els seus assalariats cavernícoles.

Doncs que vigilin la salut, primer. Part ens la deuen a nosaltres. La salut de un estat que no sap on va, ni sobretot amb qui compte. Gràcies a l’existència dels que ells diuen partits nacionalistes – CiU, ERC, PNV, etc. – ells poden anomenar als seus partits nacionalistes espanyols “partits constitucionalistes” – i tant que els agrada aquest mot! -, quan no son més que partits nacionalistes castellans. I endavant amb Espanya! I no ens ho agraeixen.

Quant als calers, compte també. Si menja poc i malament, al final la vaca deixa de donar lleteta. Ja que som aportadors nets a l’economia global, haurien de vigilar una mica més, que no quedem asfixiats. Sembla que lentament en Zapatero s’ha adonat que no feien be els comptes, però deu n’hi do com costa que ho acceptin i com es preocupen perquè no ens quedem el que és nostre! Relaxeu-vos i gaudiu, que no rajarà sempre, aquest rierol del Tio Gilito.

I l’amor…què dir de l’amor! Diuen que no els estimem, que preferim les palles al sexe compartit. Pot ser, però a l’hora de mesurar l’amor que ens tenim, podem comparar per exemple l’actitud dels jugadors del Madrid davant de qualsevol cosa amb olor a català o catalanitat – fins i tot els argentins, és collonut! – amb la d’en Dani Pedrosa, que practica un esport no olímpic, però que encantat es pinta la ma per Madrid 2016. O tots els esportistes catalans que fan que els Telediarios puguin anar plens d’èxits esportius espanyols i potser alguns han de suportar que, tot i que sovint els canviïn el nom per un de més castellà, si un dia se’ls escapa un davanter contrari es qüestioni la seva “espanyolitat”, oi Carlos?

Bé doncs, això: El meu desig per a tots és Salud, Dinero y Amor, mentre no sigui a costa de la meva salut, dels nostres calers i de que els de sempre ens odiïn a mort!