Amb aquest missatge vull compartir el que és veritablement important a la vida. Confio que ho trobis en grans quantitats a partir del 2010!
Con este mensaje quiero compartir lo que es realmente importante en la vida. Confío que lo encuentres en grandes cantidades a partir del 2010!
With this message I want to share what is truly important in life. I wish you find it in huge quantities during 2010!
Disc mític amb mític superpollastre inclòs
Avanço a les fosques pel passadís. No tinc clar que m’espera. Cada cop es mes estret i sobretot em preocupa l’alçada del sostre, que es va reduint. Cada vegada l llum es mes tènue, fins a no tenir cap percepció veritable, nomes les imatges que el nostre cervell genera quan arriba a l’umbral perceptiu. Solen ser imatges monstruoses d’objectes o essers fantasmagòrics que es cargolen d’ansietat davant nostre. Però el la pròpia ansietat la que els alimenta i els fa moure. De sobte alguna cosa em colpeja fortament o potser l’he colpejat jo? El cap crema i tinc una sensació tèbia a la galta, suposo que sang que respon el reclam de la gravetat. No ho veig clar, bàsicament perquè no veig res vaja. Però tinc sort, com sempre. Trobo amb la ma dreta una barana d’aquelles que hi havia en la meva escala quan era petit, maons enguixats que sempre deixen rastre i un passamans de fusta poc polida que sol deixar anar alguna estella independentista si passes la ma massa estona. M’agafo i decideixo pujar poc a poc, no sigui que em clavi una altra agressió del sostre. A l’altra banda de la barana hi ha una miqueta de llum i de seguida veig l’animal, una mena de superpollastre gegant – per ser un pollastre, es clar – que em mira com si fos una sogra debutant. Ataca sobtadament. Cony, que faig? I quina mala llet que gasta el maleït escalfagallines! Em protegeixo els ulls, però crec que el pollastre assassí mutant ja ho tenia previst, i em comença a picar la closca. Suposo que ja troba un cert forat degut al cop d’abans. No sento res especial apart de l’escalfor a la cara, fortíssima, i el soroll repetitiu de les pessigades. Suposo que d’alguna forma ha acabat amb mi, m’ha matat, eliminat, destruït, cardat vaja. Em veig amb una barreja de fàstic i sorpresa. Estic agafat a la barana, immòbil, arrebossat com si fos una empanadilla d’aquella mena de merda barrejada amb palla que queda a les gàbies d’ocell, o als galliners. No tinc mes aspecte humà que el que presenta un d’aquells arbres retallats amb formes de persona que fa un jardiner de La Vera que no conec. Però en tons marrons. Encara em protegeixo els ulls amb els braços inútilment, en una defensa fútil tipus grip A. Llavors prenc consciencia que encara tinc ulls, els obro, llegeixo Ismaning. El metro de Munic es tant suau… A l’Ipod sona Grand Funk Railroad. La cançó es diu Phoenix. No va de la ciutat del USA, sinó de l’au que reneix de les seves cendres. Cony, que complicat que soc! A les set i quart cap a Barcelona. Abans una weissbier i un parell de weissburst amb mostassa vegetal i un pretzel. I hi ha tantes noies rosses…
Un llibre evolutiu
Quan la Ciència-Ficció esdevé humana és quan mereix la pena dedicar-li el nostre temps. Aquesta és una història que em va arribar quan era un jove petit, i encara la recordo amb emoció.
A la Wikipedia la trobareu a http://es.wikipedia.org/wiki/Flores_para_Algernon
També la trobareu al meu cor adolescent.
A veire aqiesya prova? Avui he anat ap conema,per variar. Estic escribint aixo amb lipod enlloc del telefon. Es un teclat virtual, sirt en una pantalleta i em costa mes de veure que el del telefon, qie te botons
Una guitarra que et porta al cel
Aquest 13 d’agost ha mort Les Paul. Així, en plenes vacances, com per no molestar. Aquest nom segurament els sonarà remotament als qui no tenen relació amb la música – sense saber segur de què – i als que la tenim llunyana ens recorda a la Gibson Lespols, una guitarra roquera que utilitzaven molts guitarristes (quins?). Els que hi entenen ens diran que en Les es el guitarrista dissenyador del concepte de guitarra elèctrica en bloc que s’utilitza en la guitarra més admirada de tots els temps, la Gibson Les Paul, tot sigui dit en el ben entès que el senyors Adolph Rickembacker i Leo Fender poden atribuir-se mèrits similars.
La meva filla viatgera aprén a tocar amb una Ibanez preciosa i el meu somni secret és que un día pugui regalar-li una Les Paul perquè la seva musica se la mereixi. De moment anem molt B.
Ariadna i Ibanez
Quan fas quaranta anys diuen que tot canvia. Jo no vaig notar res d’especial, excepte que la meva dona em va regalar una celebració inoblidable amb els meus amics (i una stripper sorpresa!) Aquests dies, però, s’han produït aniversaris a la quarantena de diferents procedències i significats.
El 15 d’Agost va fer 40 des de Woodstock. Molts no se’n recorden, però els que tenien certes inquietuds van trobar fissures en aquella Espanya grisa per assabentar-se’n i jo que tenia 7 anyets recordaré com em va influir la peli que vaig veure molts anys després i, en el meu cas aquell increïble Ritchie Havens fent celleta (traducció casolana de “cejilla”) amb el polze! Fem l’amor i no la guerra, quin tros de missatge!
El 20 de Juliol, els dies previs a Woodstock, els ianquis trepitjaren la lluna, una estoneta abans que els soviètics. Una trivialització del progrés que donava més contingut, si això és possible, als que veien la humanitat com un tot que podia avançar en allò important, com a societat, com a espècie…aquella petita gent que va fer mític Woodstock. Per sort, crec que avui els científics majoritàriament formen part del grup dels qui desitgen un mon unit en el progrés de la humanitat, no solament de la tècnica.
El dia 1 de Setembre un tal Gaddafi obtenia el poder a Líbia mitjançant un cop d’estat. No posarem imatges, només dir que els libis comparteixen amb, entre altres, els espanyols, el trist privilegi d’haver aguantat un dictador 40 anys. Demostra la barreja de covardia, servilisme, avarícia i crueltat que una part de la humanitat acapara fins a l’obscenitat. Celebra tant fastuosa diada acompanyat aquells dies de Berlusconi i Chávez, la flor i nata, i gastant 28.000.000 d’euros en la festeta. Serà per deixar Berlusconi a l’alçada del betum!
Per cert, també ha fet 40 anys que els catalans paguem peatge a l’autopista del Maresme. Cadascú celebra el que pot.
Heu tingut mai la sensació de tristor sense cap motiu? A mi no em passa normalment, però avui al tren de Valencia a Madrid m’ha vingut un rampell de sobtada melangia. No sabria explicar-ho. Han passat una peli de papa i nena, no estaré a casa fins divendres, i avui es dimarts, ahir el meu germanet ens va explicar les seves peripècies indies… De fet marxarà divendres i no el podré despedir perquè tinc una reunió que m’importa una merda el mateix dia a Madrid. De sobte m’ha baixat una llàgrima per la galta, lentament, perquè m’adones. una fugaç fiblada de paga la pena? Tranquils, ja m’ha passat i la vaca de la llet seguirà rajant. Quins mals pensaments, collons.
Estic de vacances. Veig que vosaltres també. Com que teniu temps, a veure qui és capaç d’interpretar aquesta nota que vaig escriure al mòbil per a fer una entrada al Blog: “En veure a les pantelletes dels seus mplayers encetaven una conversa que els estava vedada fins llavors. Nova tècnica”
Tinc alguna teoría però a veure què en penseu. Mentretant, molt bones vacances.
Portada del llibre
¿Con qué sueñan las moscas? Es tracta d’un estrany recull de 62 articles del tal Sampedro que passa – tot i que superficialment – per molts temes científics amb cert humor i sobretot amb la necessària lleugeresa per fer-lo digerible. Un interessant exemple de divulgació científica.
Avui és el día en que la meva doneta ha entrat al meu Blog i m’ha deixat un comentari!!!!! (i hi ha hagut el rècord de visites en 1 dia, 12!) Grans moments Nescafé.
La faré amiga al Facebook.
