La superioritat moral de l’esquerra

This slideshow requires JavaScript.

Una de les idees que la dreta actual impulsa amb la seva clàssica tàctica de la immersió,aprofitant la multiplicitat de púlpits disponibles, és posar en dubte – per finalment negar-la – la superioritat moral de l’esquerra. Llavors solen parlar de Stalin i Lenin,viatgen fins a Castro i acaben en Corea del Nord. Tot per fer por als candidats a assimilar esquerra amb progrés, dignitat, solidaritat o justícia.

Ara faré de Jesulín de Ubrique i us diré que això és com el futbol. Quan els MegaMous diuen que hi ha altres formes de jugar a futbol diferents a la del Barça actual diuen una obvietat. Tots els equips de la història fins ara han guanyat els trofeigs jugant d’una altra manera, perquè ningú havia jugat mai com aquest Barça. En canvi ha estat habitual veure equips agressius, destralers o garrepes guanyar partits avorrits, lletjos, lamentables, bruts, amb el premi de les seves Copes conseqüents. Però la superioritat moral del joc blaugrana rau en com respecta el futbol en cercar la millor versió, com practica l’esport de forma esportiva i com premia l’espectador amb una voluntat innegociable de guanyar. Després són humans, i com a tals s’equivoquen.

L’esquerra no existeix només com a alternativa a la dreta, neix de més endins. És la conseqüència de segles d’opressió de molts en mans de pocs, i pren forma humana quan no sap tant sols que es diu així, molt abans. La gent “d’esquerres” son els que respecten aquells senzills desitjos de la societat francesa de finals del segle XXVIII, llibertat, igualtat i fraternitat.

La llibertat, mentre uns homes governin altres homes no serà mai veritable, però ningú gosa posar-la en qüestió. De fet, conservadors i liberals solen utilitzar el terme per definir el respecte als seus propis interessos, sovint una sorprenent identificació entre llibertat i respecte a la propietat privada i al dret a l’especulació. I és veritat que les dictadures en que van acabar molts règims esquerrans la profanaven tant com les dictadures de dretes.

La igualtat és i serà un frau. No cal discutir-la perquè no pot existir fora de la utopia, benvinguda però sempre frustrant, com els amors platònics, que a la que deixen de ser platònics deixen de ser amors. Deixem-ho en que el homes siguem iguals davant la llei. Si aquest principi es respecta des de un punt de vista teòric, ja és molt. Els advocats son i seran sempre molt cars (solen ser conservadors, saps?) I també és cert que l’esquerra pretén l’ igualtat, però no sempre aconsegueix que és noti prou!

Però en el que s’està enfocant la ira del la nostra Nova División Azul és en la fraternitat. Definició a la Wiki: “La fraternitat és un deure envers altri, principi al fons de totes les expressions de la solidaritat universal. Dins una humanitat de persones lliures i iguals, el principi de la fraternitat imposa prendre cura d’altri i treballar per millorar el seu destí.” I aquí és on l’esquerra pren tot el seu sentit i on els privilegiats es senten amenaçats. Necessiten un poble ignorant i feble, un poble sotmès, dòcil. I aquesta tasca de demolició ha de començar per l’educació, que és l’inici de tot progrés humà. Les persones podem créixer, fonamentalment, gràcies a l’educació que rebem.

Quan el Senyor Enginyer era necessàriament fill d’una bona familia que li podia costejar uns estudis llargs i cars, ja no calien castes o títols nobiliaris. L’estructura social quedava fixada. Ara que la gent com tu i jo podem ser enginyers, metges o jutges, s’està posant en risc el règim de privilegi secular en que vivim. Per això mosseguen l’educació d’aquesta manera tan absurda com salvatge.

Aquesta és la superioritat moral de l’esquerra. No volem rescatar Grècia o Espanya. Volem rescatar el grecs i els espanyols. Volem repartir millor el que hi ha, el que tenim. No ens queixem dels impostos que paguem, sinó de que no arriben a redistribuir-se com haurien. No volem deixar morir de gana els febles, volem ajudar-los per incorporar-los de nou a la nostra societat, on tots hi tenen lloc i a la que també pertanyen.

Aquesta és la superioritat moral de l’esquerra.

29-M: Tirat a Munich per culpa dels insolidaris

Aquest cop m’ha tocat a mi. Dijous havia de volar de Munich a BCN i, com sempre passa, uns quants han decidit per mi, tot i que es suposa que em representen. Jo entenc que a vegades les situacions s’enverinen i un ha de fer el que toca, encara que alguna altra gent surti perjudicada. El que no puc admetre de cap manera és la dictadura de l’opinió única. Aquest sol ser l’argument per a l’opressió, “hem fet el que s’havia de fer, encara que no et volíem perjudicar”. Ja. Com quan rematen el cavall de la pota trencada amb un tret per que no pateixi. Total, que em vaig quedar tirat per l’anul·lació del meu “vueling”. Vaig mirar d’assumir-ho amb abnegació.

Però divendres,sense atendre el patiment de tanta gent, aquests mateixos individus que han provocat tot això aproven un pressupost de l’Estat on després de la Seguretat Social, els ministeris que més pressupost tenen son Interior, Defensa i Economia. Sense més terroristes que alguns mitjans de comunicació, acabades les guerres del Cabdill Aznar i havent suspès en Economia clarament, cal gastar tant en robo-cops, avions amb comandament a distància o a contar els pocs calés que tenim?.

Govern de misèria.

MÚSICA – Magnificent Seven

Eii companys. Una cançó que hauriem de recuperar, pel seu missatge fotogràfic, que vola fàcilment dels 80 a ara mateix, empitjorant. El clip és de regal i us aconsello que cerqueu la lletra, sense ella no s’entén de què va això.

Hi ha qui diu que els 80 son passat rovellat, però era una època en que un grup punk podia sortir a la tele bramant contra el capital, llavors identificat amb les 7 majors companyies petroleres del Món. Poseu a Youtube:

The Clash – Magnificent Seven – Tom Synder Show 1981

i ho veureu. Qui pot sortir avui a La 1 a carregar-se els bancs, la borsa o simplement a fer una música que no sigui pur comerç?

INDÍGENA INDIGENT

Em vaig adonar de sobte i el vaig veure allà aturat, mirant-me com si la seva vida pengés de la meva reacció. No deia res, només fer-me mal amb la seva immobilitat, amb la llàgrima a punt de vessar, humida. Com un retret desconegut que injustificadament va recaure en mi, com per atzar podria haver-li tocat a qualsevol altre. Horrorosament mut, demanava. Demanava el que fos, cap limitació.

Segons el lentíssim temps avançava, la fortor de la incomoditat m’envaïa i em feia desitjar no ser on era. La meva consciència em picava com una erupció al·lèrgica sobtada. En optar per la indiferència la meva culpa va inflamar-se encara més, ara sí era jo qui prenia activament una decisió contra ell. On era la meva suposada generositat?

No, no és assumpte meu. Si està prim i deslluït segurament deu ser perquè, com deien al llibret aquell de fa uns anys, li van treure el formatge i no va marxar a cercar un de nou. Jeu aquí tot aconseguint una mínima subsistència i es conforma amb això. És el seu problema, que espavili. No m’espatllarà el dia aquest coi de fracassat.

Finalment va veure que de mi no en trauria res i es va allunyar lentament, amb aquella pausa que no saps si és elegància o debilitat. Jo vaig acabar de menjar-me els espaguetis, vaig pagar i vaig marxar de la terrassa convençut que no haurien de permetre que els gats del bosc proper deambulessin emprenyant els clients. A més va contra les més elementals normes d’higiene, oi?

I era maco el malparit!

Episodi 9.1

Vaguadismes: Part Real.

El meu cos divaga pel Centre Comercial La Vaguada, com em passa tant sovint. Surto d’una d’aquelles sessions de cinema on el millor son les crispetes d’abans de començar la peli. Vaig pausadament fins a la terrassa de la meva cafeteria favorita,on sempre em reben amb certa hostilitat, ja que arribo sempre al llindar de les 11, quan ells pensen plegar. Algun cop vaig amb més temps i aprofito per mirar els aparadors de les botigues tancades del centre comercial. Si és molt aviat fins i tot m’aprenc les ofertes de l’Imaginarium per si de cas tinc un altre fill els propers anys. El cambrer va en màniga curta, tot i la fred, és un madrileny mesetari autèntic, escàs per aquestes contrades. Sec i demano.

Mentre espero el cafe, sento parlar a la meva esquena un grup de joves, liderats per una veu femenina. En un moment donat la noia diu: “jo si fos nimfòmana cobraria”. Em giro sense dissimular, el comentari mereix això i més. És rossa i mona, uns 23 o 24 anyets, no massa elegant, però garrula tampoc. Pell fina, maquillada i vestida per a matar mascles perduts, una màquina d’insomnis, una promesa que ja és realitat.

La resta del grup la segueix dòcilment. Dues noies de faccions esmolades, una morena i l’altra rossa, altes però no felines, més aviat encarcarades, segurament fent esforços per continuar fent el seu paper, i un jove sense cap atractiu especial, pla, anònim, sens dubte destinat a pagar les consumicions de la taula a canvi del privilegi de ser-hi i sobreviure per explicar-ho als amics.

Ric. Sense dissimular, la situació ni ho mereix ni ho requereix. Em concentro en el tallat, que ja ha arribat, trec els calés i el pago. Encenc una cigarreta, son les 11 tocades, el cambrer em mira malament. Tot com sempre, doncs.

No és la fi de la Història!

Per fi puc demostrar que Fukuyama no te raó. No és la fi de la història, no ha arribat el pensament únic, hi ha esperança.

Això de la fi és un concepte molt gastat, fins i tot fa uns any hi havia gent que ho deia de la música, quan els DJ’s refregien melodies anteriors i alguns deien que la creació musical estava en crisi definitiva. Ho exemplificaven en que les composicions antigues duraven molt, que els grups de la segona meitat del segle XX feien cançons de vint minuts o fins i tot un disc sencer per les dues cares, com el Tubular Bells, comparant-lo amb les piles de modernes cançons de 3 minuts que estomaquen les nostres cèl·lules ciliades amb més ritme que melodia.

Una cosa semblant ha passat amb els instruments. A banda de la seva progressiva electrificació, sense sorpreses de pes des del Theremin (1919) que encara fabriquen genis com el meu estimat Camilo – crec que la plana és http://www.thereminplanet.com – i els sintetitzadors fills del Mini-Moog de 1971 (a Mr. Moog no tinc el gust de conèixer-lo).

Doncs no. Tot passejant pels atestats passadissos del Mobile World Congress de Barcelona, mentre m’escaquejava de les hores d’estar de peu al nostre xiringuito donant conversa als meus estimats col·legues alemanys, vaig sentir un so infernal ple de vida, complex, repetitiu però no monòton, ionitzant! Vaig apropar-me on una dotzena de pelats com jo rodejaven estorats un dispositiu màgic ple de sons i llumetes amb aspecte de timbal ruleta extraterrestre gegant. Evidentment es tracta d’un instrument nou, la Reactable. Un disseny revolucionari que van inventar torrats autòctons, no forans, de la barcelonina Pompeu Fabra (http://mtg.upf.es/project/reactable i http://ca.wikipedia.org/wiki/Reactable).

Tot i la meva avançada edat i la meva evident dificultat per gestionar els nous serveis del meu modern telèfon mòbil, vaig ser prou eficient i ràpid com per fer un mini vídeo que m’encanta poder compartir amb vosaltres gràcies a aquestes interessants xarxes socials que hem creat els darrers anys. També agraïments al Martin i la seva gent, podeu contactar amb ells a www.reactable.com.

Potser sí que això del Mobile haurà servit per a alguna cosa!

No us ho perdonaré mai – anònim recollit del Ciberespai

No espereu pietat. Heu fet mal als meus. Heu atacat els indefensos, heu ferit els moribunds, heu despullat als que portaven parracs, heu insultat als que ja només tenien la dignitat, heu robat als paupèrrims, heu pelat als leprosos. Al meu pare, al meu veí, al meu germà, al meu paisà, al meu fill, al meu amic desconegut, al meu company, al meu avi, al meu rival…

I ja sé qui heu estat. Vosaltres els poderosos, els estafadors, els especuladors, els corruptes, els influents, els líders, els que no serviu per crear res, els inútils, els arrogants, els que tot el que toqueu queda podrit perquè així ho necessiteu, doncs no teniu estomac, budells ni cor, només unes fètides ungles.

El meu inexistent Deu no us castigarà, però el vostre si. Molts de vosaltres,creients de postí, passareu per la negra porta de l’infern i allà us corsecaran els cossos les més terribles tortures, turments que no podem imaginar amb les nostres limitades ments mortals.

I traieu el somriure que esteu esbossant els ateus o els creients d’altres religions sense infern. No us sentiu alleujats ni segurs. No cal esperar a la mort – o la vida eterna – per patir física i mentalment. Veieu només el mal que esteu repartint vosaltres i us podreu adonar de quant de mal podeu arribar a rebre si us retorna condensat.

La sort que teniu es que Rousseau tenia raó i la humanitat agredida no s’està revoltant contra vosaltres, son massa bons. Jo solament vull avisar-vos que tot i que no animaré mai la revenja, perquè la sang nova no treu la sang anterior, no penso ajudar-vos si un dia van per vosaltres. No espereu que m’interposi, heu fet mal als meus.

La collita ha de ser recollida, i tard o d’hora ho serà.

Les preguntes de la Religió d’aquí. Pregunta numero 6.

Què fem amb els joves d'avui?

Els nostres joves s’han convertit en un problema per a la nostra còmoda societat. No crec que tingui res que veure la laxitud amb que se’ls forma, la falta de valors que se’ls transmet, la manca d’expectatives que se’ls ofereix. Que es fotin! A nosaltres també ens va costar sortir endavant, no? Que emigrin, que pluri-sub-treballin o que delinqueixin, però sisplau que deixin de molestar! No fan cas, no marxen de casa ni amb bombes fètides, demanen de tot i a sobre volen que els estimem, com si fos la nostra obligació!

Davant aquest pes insuportable he decidit consultar la Bíblia a veure si m’il·luminava, sempre va bé una mica de assessorament omniscient.

   Doncs com sempre, el llibre sagrat ens treu de dubtes al Deuteronomi 21-18:

18 Si un home té un fill insubordinat i rebel, que no vol obeir el seu pare ni la seva mare, i ni que el reprenguin no els vol escoltar, 19 el pare i la mare el prendran, el presentaran als ancians de la ciutat, a la porta d’aquell lloc, 20 i diran als ancians de la ciutat: «Aquest fill nostre és insubordinat i rebel, no ens vol obeir, és un perdut i un embriac». 21 Llavors tots els homes de la ciutat l’apedregaran fins que morí. Així extirparàs el mal d’enmig teu; tot Israel, en sentir-ho dir, temerà.

Tot arreglat d’un sol cop. Els pares, lliures de la criatura gandula, els jubilats ja tenen feina jutjant tots aquests adolescents “perduts i embriacs” i els aturats tindran feina a recollir pedres per lapidar tota aquesta patuleia de joves que, en definitiva els farien aviat la competència. Bé, imagino que quan diu “tots els homes de la ciutat” no inclou els que tinguin feina, ja que son tan poquets.

Només tinc un però. Potser aquesta política d’extermini va donar fruits en altres èpoques, però si ho féssim avui ens perdríem conèixer la generació de joves més intel•ligents, més formats, més solidaris i més decents que mai hem tingut. Parleu amb ells i veureu fins a quin punt son millor que nosaltres. Només això explica que uns pares i una societat tant poc exemplars i un futur tant insegur i pestilent a la vista no ho siguin prou com per a desanimar-los. Veure com aprenen, treballen, s’esforcen, ajuden, donen, gaudeixen…com espremen la poca esperança que els estem donant m’emociona i admira. Tant de bo fos jo la meitat de bo que ells. I de vosaltres ja millor no dic res, que encara us molestareu!

Los Mozos descuadran (y 2)

En Cañas ha decidit plegar de diputado autonòmico per fer-se Mozo de Escuadra

També vull agrair els Mossos la seva contribució creativa al fet reivindicatiu català. Tan amants com som de fer ensenya de la creativitat, hauríem de reconèixer la qualitat d’aquesta iniciativa. Algú creu que a un Guàrdia Civil o a un Policia Nacional se li hagués ocorregut protestar contra el govern que els paga adreçant-se als ciutadans catalans en català? I no és perquè siguin espanyols, no. Es que ni a un Guàrdia Urbà de Barcelona!

A partir d’aquesta constatació, proposo pels Mossos la Creu de Sant Jordi, el premi del FAD, el Nobel de Literatura i el de la Pau així com tot el que la Unesco tingui previst per a iniciatives creatives i trencadores.

Ara bé, un advertiment. El repte no és fer diana un cop, sinó mantenir el nivell o fins i tot superar-se. Què faran el proper cop? El seu públic està expectant!

Proposo alternatives de protestes potents, impactants i tan conseqüents com la anterior. Que durant les protestes no facin l’amor amb les seves parelles. Que beguin sempre el vi baratet dels menús baratets dels restaurants baratets sense gasosa. Que llegeixin el diari començant pel darrera o simplement que el llegeixin. Que busquin aparcament legal quan arribin a una emergència, traient el tiquet tot i veure que arriben tard. Que es posin tanga vermell, que porta sort (les Mosses no, que potser ja el duen). Que estomaquin també als neonazis quan hi ha una protesta.

No penseu que m’en foto. Noo, i ara! Només penseu que potser teniu raó, però tothom està parlant de l’idioma que utilitzareu, no de la vostra reivindicació. Estratègia equivocada.

Los Mozos descuadran

 

No entenc tanta polseguera amb que els Mossos protestin expressant-se en castellà. Ho fan sempre. Vam canviar Guardia Civil per Mossos amb la única finalitat que ens multessin igual, però en català. I no hem aconseguit ni això. Els sento parlar cada matí mentre esmorzen i veig quin és el seu idioma vehicular. No és el català. També entre els Mossos l’idioma hegemònic s’imposa al propi del País. Com entre els segurates, cambrers, taxistes, jutges, etc. L’obligació és l’únic obstacle a que ens parlin directament en castellà.

De fet, també esperàvem un nou tarannà, més dialogant i democràtic, però en això també hem fracassat. La Guàrdia Civil de Trànsit de la democràcia era més educada i dialogant que aquests nois inexperts que ens multen avui. Són prou gallets. Dels antidisturbis no crec que calgui dir res. I dels altres tinc l’exemple de l’heroi que li trenca el nas a un borratxo d’un cop de puny per haver-li dit “fill de puta”. El criteri a aplicar se’n diu “proporcionalitat” i no va existir. El judici no cal dir qui el va guanyar.

Per tant jo els proposo que si volen parlar castellà regularment, estomacar la gent de tant en tant i ser més xul·los que ningú sense conseqüències, es passin massivament a la Guardia Civil. Així aquest Conseller d’Interior intranquil que tenim podrà seguir demanant Mossos per a la Acadèmia de Mollet, en una interessant ficció de estar reduint l’atur i incrementant la seguretat del Principat.

Els que marxin només hauran de pagar el petit preu de viure en casernes, estar militaritzats i guanyar mooolt menys que aquí. I els que quedin estaran contents d’haver-se lliurat d’aquests elements aliens i pertorbadors. Oi?