Disc mític amb mític superpollastre inclòs
Avanço a les fosques pel passadís. No tinc clar que m’espera. Cada cop es mes estret i sobretot em preocupa l’alçada del sostre, que es va reduint. Cada vegada l llum es mes tènue, fins a no tenir cap percepció veritable, nomes les imatges que el nostre cervell genera quan arriba a l’umbral perceptiu. Solen ser imatges monstruoses d’objectes o essers fantasmagòrics que es cargolen d’ansietat davant nostre. Però el la pròpia ansietat la que els alimenta i els fa moure. De sobte alguna cosa em colpeja fortament o potser l’he colpejat jo? El cap crema i tinc una sensació tèbia a la galta, suposo que sang que respon el reclam de la gravetat. No ho veig clar, bàsicament perquè no veig res vaja. Però tinc sort, com sempre. Trobo amb la ma dreta una barana d’aquelles que hi havia en la meva escala quan era petit, maons enguixats que sempre deixen rastre i un passamans de fusta poc polida que sol deixar anar alguna estella independentista si passes la ma massa estona. M’agafo i decideixo pujar poc a poc, no sigui que em clavi una altra agressió del sostre. A l’altra banda de la barana hi ha una miqueta de llum i de seguida veig l’animal, una mena de superpollastre gegant – per ser un pollastre, es clar – que em mira com si fos una sogra debutant. Ataca sobtadament. Cony, que faig? I quina mala llet que gasta el maleït escalfagallines! Em protegeixo els ulls, però crec que el pollastre assassí mutant ja ho tenia previst, i em comença a picar la closca. Suposo que ja troba un cert forat degut al cop d’abans. No sento res especial apart de l’escalfor a la cara, fortíssima, i el soroll repetitiu de les pessigades. Suposo que d’alguna forma ha acabat amb mi, m’ha matat, eliminat, destruït, cardat vaja. Em veig amb una barreja de fàstic i sorpresa. Estic agafat a la barana, immòbil, arrebossat com si fos una empanadilla d’aquella mena de merda barrejada amb palla que queda a les gàbies d’ocell, o als galliners. No tinc mes aspecte humà que el que presenta un d’aquells arbres retallats amb formes de persona que fa un jardiner de La Vera que no conec. Però en tons marrons. Encara em protegeixo els ulls amb els braços inútilment, en una defensa fútil tipus grip A. Llavors prenc consciencia que encara tinc ulls, els obro, llegeixo Ismaning. El metro de Munic es tant suau… A l’Ipod sona Grand Funk Railroad. La cançó es diu Phoenix. No va de la ciutat del USA, sinó de l’au que reneix de les seves cendres. Cony, que complicat que soc! A les set i quart cap a Barcelona. Abans una weissbier i un parell de weissburst amb mostassa vegetal i un pretzel. I hi ha tantes noies rosses…
Cap comentari encara
Encara no hi ha comentaris.
RSS dels comentaris Identificador URI TrackBack
Deixa un comentari
