Què fem amb els joves d'avui?
Els nostres joves s’han convertit en un problema per a la nostra còmoda societat. No crec que tingui res que veure la laxitud amb que se’ls forma, la falta de valors que se’ls transmet, la manca d’expectatives que se’ls ofereix. Que es fotin! A nosaltres també ens va costar sortir endavant, no? Que emigrin, que pluri-sub-treballin o que delinqueixin, però sisplau que deixin de molestar! No fan cas, no marxen de casa ni amb bombes fètides, demanen de tot i a sobre volen que els estimem, com si fos la nostra obligació!
Davant aquest pes insuportable he decidit consultar la Bíblia a veure si m’il·luminava, sempre va bé una mica de assessorament omniscient.
Doncs com sempre, el llibre sagrat ens treu de dubtes al Deuteronomi 21-18:
18 Si un home té un fill insubordinat i rebel, que no vol obeir el seu pare ni la seva mare, i ni que el reprenguin no els vol escoltar, 19 el pare i la mare el prendran, el presentaran als ancians de la ciutat, a la porta d’aquell lloc, 20 i diran als ancians de la ciutat: «Aquest fill nostre és insubordinat i rebel, no ens vol obeir, és un perdut i un embriac». 21 Llavors tots els homes de la ciutat l’apedregaran fins que morí. Així extirparàs el mal d’enmig teu; tot Israel, en sentir-ho dir, temerà.
Tot arreglat d’un sol cop. Els pares, lliures de la criatura gandula, els jubilats ja tenen feina jutjant tots aquests adolescents “perduts i embriacs” i els aturats tindran feina a recollir pedres per lapidar tota aquesta patuleia de joves que, en definitiva els farien aviat la competència. Bé, imagino que quan diu “tots els homes de la ciutat” no inclou els que tinguin feina, ja que son tan poquets.
Només tinc un però. Potser aquesta política d’extermini va donar fruits en altres èpoques, però si ho féssim avui ens perdríem conèixer la generació de joves més intel•ligents, més formats, més solidaris i més decents que mai hem tingut. Parleu amb ells i veureu fins a quin punt son millor que nosaltres. Només això explica que uns pares i una societat tant poc exemplars i un futur tant insegur i pestilent a la vista no ho siguin prou com per a desanimar-los. Veure com aprenen, treballen, s’esforcen, ajuden, donen, gaudeixen…com espremen la poca esperança que els estem donant m’emociona i admira. Tant de bo fos jo la meitat de bo que ells. I de vosaltres ja millor no dic res, que encara us molestareu!
2 comentaris
RSS dels comentaris Identificador URI TrackBack
Certament son millors que nosaltres en moltes coses, i sobre tot perque han viscut millor. Vull que entenguin que viure tan be vol dir mantenir un esforç, que per que sembli que tot els és donat els cal, sense adonar-sen, guanyar-s’ho. No sé si m’he explicat o ho he embolicat. Pels nostres fills, que tenen un bon futur si hi volen creure.
JC
A la seva salut!