Vaig per la Ronda Litoral – sis carrils més laterals, divisió amb barreres San Francisco de formigó armat . A l’alçada del nou camp dels pericos veig un tio pel voral ESQUERRE amb pinta de makinavaja vingut a menys pilotant – això sí, respectant la velocitat variable – una flamant bici del Bicing. Impertorbable, relaxat, orgullós. Mort, probablement.
Sexe al Yokomo
Avui estic al meu japo madrileny favorit. Es diu Yokomo. Suposo que l’amo oriental es va introduir al castellà veient Torrente i creu en la bondat d’aquests jocs de paraules de perfil baix. De fet podria ser pitjor i dir-se La Gran Muralla (japonesa) o Casa Yoshi. Les madrilenyes desfilen contínuament lluint escots, cuixes o mitxelíns. La meva presencia sol influir en que parin a veure la carta – faig pinta de gourmet, jo – però gairebé sempre segueixen el seu camí cap al seu proper desengany. La cambrera s’ha adonat del meu paper de ganxo i m’obsequia darrerament amb uns rotllets de soja que estan cruixentets i mullo a la salsa de soja. S’ha de sucar tot a la soja en un japo, fins i tot la soja? Complex.
De fet avui he demanat sushi combo, com sempre, i m’ha preguntat rudimentàriament si volia quelcom mes (tres vegades)…finalment m’ha portat de propina els rotllets, potser esperava que incrementes la meva comanda. Haurà d’esforçar-se mes.
Els meus veïns nacionals tenen una conversa poc edificant sobre el seu grup d’amics. La frase mítica l’ha expel·lit la del front aixecat i els pits caiguts. “Yo no me río de Jose (amb gran dignitat), normalmente me río mas de David (ho diu amb gran cerimonia)”. Altres paraules arribades amb el vent han estat “se dan todos por el culo i van con las tias para divertirse”. En resum son un grup de bisexuals sornaguers en plena crisi de compromís. No lliga amb l’ambient de meditació i transcendència que cal esperar d’un fastfood japo com aquest. Estic dolgut. Hauria de rellegir aquest paràgraf, com fan els escriptors de debò. Dona prestigi.
Una darrera frase, aquesta del noi, rebuda amb dificultats. “Un instinto sexual, lo vive como una necesidad. A los hombres les gusta mas el sexo que…las mujeres…si no te corres…me aburriria soberanament…yo en la vida…lo he intentado pero no…la he visto, encima sin gafas y con cuatro copas…que no, que no…NOS MOVEMOS EN UN AMBIENTE QUE ES UN AMBIENTE, PERO HAY OTROS AMBIENTES”. Gloriós.
Cony, si estic a Alemanya!
Aquests dies es veu que estic a l’extinta República Federal d’Alemanya. Dic extinta perquè suposo que si s’han reunificat i de la DDR se’n diu extinta República Democràtica de Alemanya doncs la Federal igual, oi?
Com m’he adonat d’aquesta manera sobtada, què m’ha provocat aquesta mena de vòmit de la consciència? L’ordre dels detalls, la racionalitat dels espais, la fredor de les relacions, la disciplina dels conductors, la neteja dels recons foscos? No, tot això són tòpics ben suadets. L’impacte súbit ha estat veure’m la titola mentre pixava als lavabos de la T2 de l’aeroport de Munic. Es reflexava en el dispositiu que detecta quan marxes per tirar una higiènica dosi d’aigua. I m’he preguntat perquè era el primer cop que m’adonava que veia com sortia el rajolinet per la punteta directament del davant, no en escorzo com els pintors del Reneixament. A Barcelona i Madrid ja n’hi ha molts d’aquests instal·lats. Quina és la diferència?
Son grossos aquests Alemanys. Son cepats, molts d’ells panxuts de tantes cervesetes de litre abatudes dins i fora de l’Oktoberfest, forts, alts. Els instal·ladors també, és clar. Aquí tenim l’explicació. Un paleta escanyolit de Cadis no posa els sensors a la mateixa alçada que un professional bavarès. No hi penseu més.
Merda, quan he arribat a BCN he anat a pixar i m’he tronat a veure la titola perfectament reflexada en el sensor. No entenc res. Potser els romanesos també son alts?
Avui: Cine
Avui toca cine. Cal fer-ho de tant en tant per a no perdre el contacte amb la resta del mon. No resulta fàcil decidir després de l’experiència poc menys que definitiva de Gran Torino, amb l’Eastwood donant una lliçó magistral sobre l’estratègia com a eina imprescindible per a la consecució de les metes que cerquem. Decideixo per una que ofereix amb transparència la seva aportació tant en el trailer com en el cartell: Mentiras y Gordas. El títol pelat pot semblar una apologia de la cansalada o potser una incitació a l’anorèxia, però res més fals. És una peli on t’assegures veure en pilota picada tots els tòtems eròtics del jovent actual, provinents bàsicament de les sèries de producció pròpia de les cadenes de tele estatals. A la meva edat i en el meu estat, una proposta interessant.
Surto preocupat. Que l’excés de pràctica sexual en la vida d’alguns joves de l’edat de la meva filla sigui un fet gloriosament excessiu no és cap novetat. Qui no vulgui recordar, que no recordi. Quina manera de cardar als lavabos! Quina afició! Quin desfici i capacitat de repetició! Fins aquí, val. Però que dues de cada tres drogues que s’esmenten en la pel•liculeta de marres em resultessin totalment desconegudes situa violentament la meva pròpia realitat en el lloc que es mereix. Sóc un avi, un carrossa, un pureta, l’agüelo, Matusalem en persona. Estic més desconnectat de la realitat que l’estripat d’en Jiménez Losantos. Què és el cristall? I aquella cosa que es beuen que no pot barrejar-se amb no-se-quina-altra? Sang de Deu!
En fi, no es pot ser immortal. Ja ni tant sols pots estar viu tota la teva vida. Vaig al pixador. Vull fer aigües fortes, busco un dels de seure. Hi ha una porta tancada. Potser rere aquesta hi haurà el paio aquell mal afaitat que se les tirava a totes seqüencialment fent acrobàcies amb alguna de les potranques que tenia encara a la retina. Si em poso de peu al vàter del costat puc mirar què fan i practicar de voyeur una estona. Però la meva experiència cinematogràfica no es només d’avui. També em consta que al curiós del vàter del costat sempre el pelen per haver vist l’assassinat del company de patrulla del prota, en aquelles escenes tant molones on van disparant a totes les portes tancades fins que l’encerten. Només si ets el prota te’n lliures miraculosament. Com que sóc en tot cas un extra, prefereixo estalviar-me una mort violenta i decideixo deixar la meva empremta en el vàter més allunyat del tancat, per si de cas. Acabo ràpid i surto pitant, amb la mirada clavada al terra, sense mirar als costats.
He salvat la vida. Això també és conseqüència de ser un avi. Resignació.
(Pels curiosos: www.sonypicturesreleasing.es/sites/mentirasygordas No es recomana, excepte pares d’adolescents)
En defensa de la vida
Quan parlem de principis, s’ha de ser de ferro colat. Quan va començar la vida d’aquest marrecs que la setmana passada es feien un canuto a la vorera en un poble prop del meu? Biològicament quan simultàniament existia l’òvul de la mare que els va parir en algun lloc dels seu ovaris i l’espermatozoide que en el futur el fecundarà descansava emmagatzemat en un dels ous de son punyeter pare. Després ja passarà allò que no agrada als capellans que facin els demés i es trobaran tots dos, però ja existeixen com a tals.
La conseqüència evident és que si te la peles (ja saps…allò) elimines milions d’aquells nens potencials i ets pitjor que Hitler, a més de quedar-te cec. I les noies, cada ovulada que no es fecunda i cau matriu avall, assassinat al canto!
Aplicant aquesta doctrina tindrem nois obedients que no se la pelin i noies conilleres plenes de fills per major glòria de Deu. No crec que us soni massa estrany.
Passatgers
I si aquesta crisi no és passatgera?. I si resulta que els mateixos que paguen les crisis amb el seu atur i la seva congelació de salaris decideixen deixar de comprar? Finalment el descens en el consum és l’únic argument objectiu que li queda a aquesta crisi. Ni petroli, no dolar, ni liquiditat, ni bombolles…no queda res. Simplement la gent no compra cotxes ni cases, tot i ser barates. No se’n fien de poder-les pagar. I si no tornen a comprar mai? Si es fes amb tenacitat i fe, finalment els que xuclen la sang dels treballadors haurien de claudicar. Res no es fa sense esforç. Potser aquests que ara mantenen amb el seu sacrifici tot el muntatge passarien de ser passatgers de tren – que va per la via i arrenca i s’atura quan el maquinista vol – a ser passatgers de taxi, que et porta on li demanes.
Tots amb l’Espanyol
He sabut que els jugadors de l’Espanyol han pagat el desplaçament dels aficionats al darrer partit de la seva butxaca. A més sembla que el gest tindrà continuïtat, per part d’ells i de la directiva. Que aquests esportistes milionaris hagin baixat al terra on ens movem la resta de mortals m’ha emocionat i m’ha fet reflexionar.
Per això vull aprofitar per animar a tots els aficionats blaugranes a participar d’aquesta festiva activitat. APUNTEM-NOS TOTS ALS AUTOCARS BLANC-I-BLAUS! VEUREM ELS PERICOS BAIXAR A SEGONA PAGAT DE LA SEVA PRÒPIA BUTXACA!!! ÈXTASI TOTAL!!!
Digueu-me boig, però ocasions com aquesta no es tenen gaires en la vida.
Si cap dels destinataris d’aquest missatge es periquito, com ho era el meu avi, confio que sàpiga apreciar una brometa. A més, també pot venir, es clar.
Feu córrer aquest missatge. Els milions de barcelonistes tenen dret a saber-ho. Per cert, si aquest any la caguem – som capaços d’això i de molt més – aprofiteu aquest missatge per matxucar-me.
Salut!
Pel Jordi
Avui he decidit plegar a les 5. Es una mena d’homenatge al germà de la meva millor amiga. Ens va deixar l’altre dia sense avisar amb gaire antelació. Un desafortunat cas curiós.
Es deia Jordi, que no sembla gaire original, però tot ell era un autèntic personatge. Era com son les persones de qualitat, amb les idees clares i alhora ple de contradiccions. Un paio tranquil, sorneguer, pacífic i també viu, interessat intensament en tot el que el rodejava. Un d’aquells que serveixen per explicar la diferencia entre la rica ironia dels llestos i el trist sarcasme dels curts d’esperit. Amb el cigarret a la comissura dels llavis, no a cap altre lloc, i la mirada divertida dels que sempre et veuen venir és com el recordaré. Un Jordi de físic agradable, amb els ulls una mica rasgats que demostren l’existència d’un avantpassat samurai que explicaria el coratge d’aquesta família de sis fills i germans que ho superen tot. 52 anys no son prous, es mereixia una pròrroga. Com a mínim hauria d’haver pogut veure el seu propi enterrament, el molt cabrit s’hagués partir de riure. Jo hagués pagat el que fos.
Oficialment el Jordi ha plegat per un infart, però no és veritat. Tenia el cor tan gran que la parca no l’ha pogut aturar més que un moment. Però va fallar la seva eina més delicada – per esmolada – el cervell, que no va suportar l’absència d’oxigen. Sempre m’ha semblat que l’oxigen està sobrevalorat. És injust.
Jo, amb aquella innocència estúpida dels idiotes he plegat finalment a les 6, com si fer això un dia em lliures de l’infart que arrenca de l’estrès. Quin pardalet que soc. Si mes no així he pogut recordar-lo tranquil·lament. He caminat una horeta pel madrileny Barri del Pilar i m’he ficat en un cine, on he escrit això amb el mòbil mentre feien la peli, que era el de menys. M’agradaria pensar que ens veurem més endavant, però em temo que no. Simplement et trobarem a faltar.
P.D.: Punxeu aquí x veure el primer regal que em va fer (llavors en vinil, es clar):
Episodi 6.2
Estic davant la gola del llop, desdentat però amenaçador. Una boca negre i opressiva. Perquè estic quiet com si m’hagués d’atacar una fera en qualsevol moment?. Visions de pelis de por, Predator amb visió nocturna, en Nicholson i el nen del tricicle, que seria jo, es clar, la Taronja Mecànica, el Día de la Bèstia.
Miro enrere, miro endavant. Ni Deu. La resposta condicionada pot més que jo i decideixo rajar-me. Em fa vergonya, però certament no tinc alternativa. Marxo. Argumento per a i mateix que potser hi ha un altre punt per passar més endavant, quina enganyifa! Camino un altre quilometret fins que el carrer es mor a la M30. Ja és negra nit. La tapia que, a la meva esquerra, m’impedeix creuar les vies si no és pel túnel traga-currantes-exiliats, mor a l’autopista. Fi de trajecte. Ja no passen cotxes. Decideixo tornar cap a l’hotel. Sembla una excursió a les Mines del Rei Salomó, però només porto 4 kilòmetres. El navegador sembla saber el camí, carrer Isla de Java endavant.
Em pregunto la relació entre la paradisíaca Illa i aquest panorama post-nuclear que tinc davant. Barreja edificis de concessionaris de cotxes – BMW, Renault…- amb oficines de perfumeria – Dior – i descampats amb grans esquelets que abans varen ser vehicles orgullosos, ara sense rodes ni vidres, i amb gent fent fogueres per escalfar-se. Es prou impressionant, una mica l’Snake de la peli LA 2014. Els que fan els foc estan lluny i no m’atreveixo a mirar-los directament, així que em quedo amb una informació parcial. Posteriorment m’he assabentat que era la zona del romanesos. Semblava que els meus interlocutors insinuaven que era pitjor encara que la dels gitanos o que el túnel xuclador d’ànimes. Torno a la ruta. La veritat es que a aquestes alçades de l’excursió pateixo una greu acumulació de desconfiança i menyspreu dels meus propis criteris sobre la meva seguretat personal i això em porta fins i tot a generar un pla per si els foguerencs se m’adrecen. Avui, fredament, no crec que fos un moment pitjor que abans als descampats de Fuencarral. Com a mínim suposo que els romanesos no tindran cap dèria nacionalista anticatalana. Potser em roben i prou.
No succeeix res d’això. Segurament només resulta que és de nit i les pors més atàviques se m’han deslligat i han okupat el lloc on abans hi havia el sentit comú. Espero que sigui temporal, ja no hi anava gaire sobrat.
Finalment arribo al meu flamant hotel, on ningú sospita que es troben davant tan gran explorador i alhora tan immens covard. Em saluden amb cortesia, com sempre amb un sonor Hooola Señor Donate, somric com si els sentís tot i portar l’Ipod a tota pastilla amb el C’thulu Thulu dels Caravan. Arribo a la cafeteria, aigua per recuperar l’alè amb sandvitx de salmó i meló per postres. Merda, avui no hi ha peli. Però m’equivoco un cop més. El Madrid juga Champions aquest nit i perd zero a un al Bernabeu amb el Liverpool, fent que el seu president quedi amb les vergonyes a l’aire en equivocar-se de 4 gols en el pronòstic. Quins mascles genera Madrid! No m’acostumaré mai, crec.
Elogi de la Ceguesa
El mestre Saramago va fer un assaig, jo em conformaré amb un petit elogi. M’he emocionat en veure com els dirigents més prominents de la nostra societat, els dels empresaris, han trobat la solució a aquesta crisi infonamentada en un dels seus caducs manuals d’alliberament de la economia. S’ha d’abaratir l’acomiadament i desregular els EROs. Es clar, i donar més pasta als bancs perqué se la tornin a fondre. Com veieu, la ceguesa té premi. Cremeu-vos els ulls.
