Lliçons Noruegues

Trucant a Palau, però no hi ha ningú.

Hem tingut recentment el privilegi de visitar el nostre fill que estudia a Trondheim, a Noruega. He tret diferents lliçons que voldria compartir.

És físicament possible aturar-se per deixar passar un vianant encara que no hi hagi pas, que tingui el seu semàfor verd i a més fer-ho a deu metres de distància de tu, no a 10 centímetres i frenant en el darrer moment. No ens refiàvem fins que ho vàrem provar reiteradament.

Si has nascut a Noruega no t’afecta l’efecte lliscant que el gel provoca en els altres mortals, pots fer fúting allà on els mediterranis aprenem a fer el pas del pingüí, per cert molt útil per a no trencar-te el maluc!

Una altra misteri resolt. Els Víkings no eren una tribu ni una ètnia ni venien de cap país en concret. Un Víking era una professió, perillosa però ben pagada, també per a molts camperols en temporada baixa.

I ara la més important. El Palau del Rei a Trondheim es diu Stiftsgården. És l’edifici de fusta més gran d’Escandinavia i on es porten a terme les coronacions reials (la darrera el 1991), així que poca broma.  Doncs es veu que el Rei no hi era, com és normal, i vaig poder comprovar personalment com pots anar i trucar a la porta. No hi ha Guardia Reial custodiant el Palau, no hi ha servei sestejant per si apareix el Rei, no hi ha policies o vigilants de seguretat protegint res, de fet, per no haver, no hi ha ni càmeres de seguretat. No imagino una cosa així a Espanya, on la Guardia Reial, els servents, les mesures de seguretat extremes abunden, evidentment finançades pel súbdits obedients com nosaltres, per protegir i mantenir les 3418 habitacions (no és un error) del Palau Reial, i tots els altres, és clar. Què hem fet malament? On ens vàrem equivocar?

No saluden gaire pel carrer, fa un fred de pebrots i deixen els llums encesos encara que no hi hagi ningú, però com a organització social ens porten prou avantatge.

Anuncis

Pengen els xoriços

Aparqueu la correcció política, tan nociva. Quans als 70’s jo era un nen d’un barri obrer de Barcelona habitat per immigrants espanyols com la meva pròpia família materna, vaig aprendre algunes lliçons sobre integració i gratitud. Per exemple un dia un senyor gallec comentava amb veu forçadament alta en una de les bodegues del meu carrer que quan a l’estiu viatjaven a Galicia feia cagar les seves filles a Fraga, per no embrutar Espanya. La darrera merda, a Catalunya. No m’ho invento. Va provocar un considerable altercat amb el meu pare i algun amic català present i encara ho recordo amb tristor.

Aquest són els que al seu poble tot era millor, els xoriços penjaven del sostre i la gent era bona i neta, però a contracor havien hagut de marxar per a tenir un futur en castellà a la catalana Catalunya. Per què? Com deia el meu avi, castellà de poques paraules però potents, ell va venir perquè a Valladolid treballava de sol a sol i no podia donar una vida digna als seus fills, mentre a Barcelona treballava de sol a sol però els seus fills no havien de comptar els cigrons de la sopa. I aquí l’amo obria la bòvila el primer i marxava l’últim, el d’allà no l’havia vist mai. El seu agraïment a aquesta terra i aquesta gent era infinit.

Es moriria de vergonya si veiés com diversos d’aquells veïns i compatriotes seus, i sobretot alguns del seus fills, es declaren contraris a la terra que els va acollir o en que varen néixer. Inadaptats, frustrats, bel·ligerants, agressius, exclosos per ells mateixos de la societat que els va convidar i encara convida a participar en igualtat. Els que no volen que els seus fills aprenguin català, que ens governem com adults, que ens expressem lliurement en la diversitat o fins i tot en la divergència. Es queixen que se’ls odia, però l’odi el porten dins, odiant Catalunya s’odien a si mateixos.

Tot això m’ha fet pensar en elles. Suposo que les pobres nenes passaven el mes d’agost a Galícia restretes, per no tacar Espanya fins que tornaven a passar per Fraga de tornada!

Quant soroll, Koiné!

catala llengua comuna

Em pregunto perquè en certa premsa catalana es fa tot aquest soroll per un petit manifest, incloent notícia, editorial, opinió, cartes al director… Des de la meva discrepància – jo no crec que la futura Catalunya, independent o no, hagi de ser monolingüe – em preocupa la falta de neutralitat de certs mitjans sempre que es toca aquest tema. No els veig escandalitzats quan l’Estat Espanyol, intel·lectuals castellans o personatges diversos, fins i tot polítics catalans, menteixen sobre la situació de la llengua, de l’educació, o directament de com la història ens ha portat fins aquí.

Si bé crec que la conclusió del manifest és errònia, em pregunto perquè els neguen tant estentòriament que la majoria dels arguments que el manifest posa sobre la taula son indiscutiblement certs i els que no, en realitat són opinions subjectives que sens dubte hi tenen dret a expressar. Fent veure que ens estan simplement informant, en realitat no ens informen del fet, de si hi ha errors o imprecisions, sinó que opinen sobre les opinions, amb una agressivitat que sorprendria si no fos perquè ha esdevingut habitual.

Aquest manifest és l’expressió d’un cert fonamentalisme, democràtic i necessari. El fonamentalisme contrari fa segles que el patim i no sembla que sorprengui a ningú. Pobres catalans, sempre hem de mostrar la cara educada, amable, integradora…mentre altres ens insulten, ataquen i menyspreen. Han de poder-se expressar totes les posicions, no? El més hilarant és quan ho critiquen perquè perjudica “el procés”!

La Catalunya monolingüe és una quimera, i a més crec que indesitjable. Els catalans tenim no una, ni dues, sinó un centenar de llengües, cadascú porta la seva posada, jo mateix el castellà de la mare de Medina del Campo. No totes poden ser oficials. Calen llengües oficials? Es facin les lleis que es vulgui, Catalunya només en té una de pròpia, original, que és el català i que no necessitarà cap protecció quan siguem lliures (independents o no). Que molts catalans tenen el castellà com a llengua materna implica que ha de ser una llengua catalana, dels catalans. El multilingüisme és una riquesa, no era així? Però sospitosament sempre veig defensar-ho als que ens volen a tot@s monolingües castellans.

Segur que és casualitat.

En Carlos s’ha mort

Tres germans

Avui ens hem acomiadat d’en Carlos per sempre. Hem fet un tour fúnebre clàssic, tanatori, funeral, incineració, abraçades i adéus. Durant aquests dies alternança o barreja de nostàlgia, mala llet, tristor, indignació, nihilisme, ràbia o tendresa, segons van surant. Cerco alguna cosa positiva en tot això i em costa, però finalment trobo una idea que em reconforta, trobo resposta a una pregunta que em vaig fer ja fa uns anys, trobo un missatge per a ell.

Carlos, és en moments com aquests que per fi entenc perquè algú vol construir un Taj Mahal. Perquè voldria que, tot i que tu ja no ho pots veure, descansis en un lloc que estigui a la teva alçada. A l’alçada del teu optimisme, de la teva humanitat, del teu enorme cor.

Per sort tu ets creient, així que aquest lloc vertiginosament bell el trobaràs, ell et trobarà a tu. Jo no tinc aquesta sort, però et prometo que m’esforçaré a imaginar-m’ho. Imaginaré un espai únic, ampli i seré, amable, net i dolç, on només hi haurà gent tant bona com tu.

I mentrestant nosaltres farem la única cosa que ben segur podem fer, t’estimarem incondicionalment tant de temps com duri la nostra pròpia vida.

Catalunya y los catalanes

els catalans

(Aquest en castellà, per que l’entengui tothom).

Catalunya como entidad política quizá exista desde el siglo X, XI o XII, según a quien prefieras escuchar. Sin embargo la denominación “los catalanes” es muy anterior, se encuentra profusamente documentada a partir del siglo VII-VIII. El mortero que soporta este pais tienes cientos de orígenes, francos, musulmanes, murcianos o andaluces. Una tierra de paso como ésta no tiene alternativa. Parece que la España castellana no va a darse cuenta nunca de que Catalunya no es una nación por motivos étnicos o políticos, ni siquiera históricos ni casi culturales. Mi madre es una catalana de Medina del Campo, monolingüe castellana y enamorada de este país sin contradicción alguna. Catalunya, España o Europa son realidades políticas, étnicas, culturales en continua transformación, con diferentes interpretaciones. “Los Catalanes” en cambio sabemos exactamente qué significa, quienes somos, todo el mundo lo sabe. Esa es nuestra fuerza. Nosotros existimos sin indefinición alguna, por eso nosotros podemos decidir sobre nosotros, incluso si decidimos no cambiar nada. Ninguna ley o represión ha podido nunca con ese poder inexorable, no será tampoco esta vez.

El Butlletí de Llagostera Gener 2015

Tots som Charlie, d’una manera o altra…

In memoriam

 

Episodi 10. Epitafi – De Madrid al Cel

De Madrid al Cel

De Madrid al Cel

Diu l’ABC, immillorable font quan de temes madrilenys es tracta, que aquesta famosa dita té l’origen en una obra de D. Luis Quiñones de Benavente titulada «Baile del invierno y del verano». En els seus versos es diu:

«Pues el invierno y el verano, en Madrid solo son buenos, desde la cuna a Madrid, y desde Madrid al Cielo».

Doncs com que només pots deixar Madrid per a anar al cel, he decidit seguir la tradició i me’n torno a Catalunya, torno a casa. Han estat vuit anys i mig on he descobert moltes coses. He descobert que els madrilenys no existeixen. Que només veus gent que va, ve, puja, baixa, treballa, pateix, corre, estima, plora o riu. Al tren, al carrer fosc, al cinema, al VIPS, a la rotonda sense vorera per a vianants, al bar ple d’estovalles de paper al terra, a la feina, al taller del cotxe, a la Gran Vía, a l’espectacle del Corte Inglés de les joguines, a les manis del 15-M, veient la roja guanyar la final de l’Eurocopa amb un amic en un bar de Tres Cantos… Però la consciència col·lectiva de madrilenys no sembla que la tinguin, si de cas espanyols els que ho son.

En paral·lel sorprèn també com d’absent de la seva realitat quotidiana està la vida dels que no fan el que fan dins les fronteres de la societat madrilenya. No ignoren la realitat catalana, ignoren qualsevol realitat que difereixi més de dos cromosomes de la seva pròpia centralitat. Els agraden els gallecs o els valencians, tot i que parlin una llengua diferent a la seva, perquè no fan bandera, son fermament espanyols i sobretot, uns llocs fantàstics per anar de vacances. El marisc, les falles, el windsurf o els pescaditos son els valors de l’espanya no madrilenya. És un concepte utilitari, només un pas més enllà del concepte patrimonial que apliquen a Catalunya.

Els catalans de Madrid sí existeixen. Crec que s’ha d’anar amb compte amb ells, senten la pressió durant un temps i finalment deixen de sentir-la quan son abduïts. N’he conegut uns quants que, en conviure amb “l’altre” baixen el llistó, aigualeixen sentiments i creences, afluixen el pols. Creuen que s’han integrat, però només s’han rendit. Perquè Madrid no t’integra, et digereix. O estàs mort. Així que no sigueu massa crítics amb la Griso, en Francino, en Boadella (bé, amb aquest sí) o en Fainé. I sigueu misericordiosos amb en Duran, si us plau.

Torno a casa després de vuit anys i mig d’exili laboral i vida d’hotel. Per fi puc tancar una secció del meu bloc que no em va agradar encetar, com podeu veure per la minvant activitat que l’ha caracteritzat. La meva vida com un gos ha mort, visca la meva vida com un gos. Però al cel!